En l'article anterior havíem començat a explicar un dels requisits bàsics per instal·lar un sistema operatiu, el particionat. Continuem ara amb una breu introducció als sistemes de fitxers i les taules de particions.
Com havíem explicat a l'article anterior, un sistema de fitxers estableix la manera de desar les dades, recopilar-ne informació i possibilitar-ne l'accés. Les taules de particions indiquen el tipus i la mida de les particions presents en un dispositiu d'emmagatzematge i la localització. A més, assenyalen la presència de sistemes operatius amb carregadors d'arrencada.
Una breu introducció als sistemes de fitxers i les taules de particions
Tipus de sistemes de fitxer
Entre els sistemes de fitxer més comuns estan:
- FAT32: És el que generalment utilitzen els pendrives i targetes de memòria que es fan servir en dispositius mòbils i càmeres digitals. Moltes distribucions Linux també requereixen una petita partició en aquest format per a determinades funcions del sistema.
- HFS +: És el sistema de fitxers dels ordinadors d'Apple. Linux pot llegir dades d'aquest sistema de fitxers, encara que per escriure-hi pot ser necessari realitzar certes modificacions en la configuració de macOS o la instal·lació de programari addicional.
- Ext2/3/: Són les variants del sistema de fitxers estàndard de Linux. Ara com ara, Ext4 és la més utilitzada encara que algunes de les distribucions més importants estan provant altres formats.
- Btrfs: Podeu gestionar volums de dades més grans que Ext4 i probablement es converteixi en el vostre successor.
- XFS: Aquest sistema de fitxers de UNIX té més de 30 anys i guarda un registre de canvis el que ho fa adequat per a la recuperació de dades perdudes.
- Intercanvi: A diferència dels altres sistemes de fitxers, Swap no guarda dades en forma permanent. Quan l'ordinador està encès, la memòria RAM ho utilitza per emmagatzemar temporalment informació no necessària en aquell moment.
Tipus de particions
Havíem dit que les particions són divisions creades mitjançant programari. El seu ús té els avantatges següents:
- Permet dedicar un dispositiu a diferents usos.
- Facilita l'organització assignant diferents particions a diferents tipus de dades
- Permet adequar lús del dispositiu dacord amb les necessitats del moment.
- És possible assignar diferents permisos d'accés o xifrar-ne cadascuna.
Si intentes instal·lar Linux en un ordinador de més de 5 anys et trobaràs que no pots crear més de 4 particions. Aquesta restricció no existeix als equips més moderns ja que utilitza un sistema de taules de particionament diferent. De tota manera, si acabeu d'iniciar-vos, el millor és deixar que l'instal·lador s'ocupi de tot.
Tenim dos tipus de taules de particions disponibles. MBR (Master Boot Record) per als equips més antics i GPT (GUID Partition Table) per als més moderns. GPT és superior a MBR no només perquè treballa amb discos més grans sinó que permet la recuperació en cas de dany físic al dispositiu.
Per superar les seves limitacions, MBR disposa de dues classes de particions:
- Partició Primària: Només pot haver-hi 4 estant una sola activa. Són útils per emmagatzemar el sistema operatiu amb el gestor d'arrencada corresponent. L'ordinador accedirà a la partició indicada com a activa luedo de completar el procediment d'inici.
- Partició Estesa: Per superar el límit de 4 particions primàries hi ha la possibilitat de crear una partició estesa que actua contenidor per al nostre tercer tipus de partició, la partició lògica.
- Partició Lògica: Les particions lògiques tenen parcialment les funcions de les particions primàries. La restricció principal és que el gestor d'arrencada no pot contenir. És per això que cal fer-ho en una partició lògica.
Tant Windows com els instal·ladors de les diferents distribucions Linux inclouen la seva pròpia eina per al treball amb particions. Els escriptoris GNOME i KDE disposen a més de les seves pròpies eines que poden venir preinstal·lades o estar als repositoris. En el cas del GNOME s'anomena Gparted (Que també es pot descarregar com una distribució Linux independent) i al del KDE Editor de particions.
Al nostre formulari de contacte, el lector Samquejo ens aporta el següent:
Bones.
Pel que fa a mbr, no és del tot correcte.
Això de 5 anys és una bona aproximació per no agafar-se, però tinc màquines amb més de 10 anys (i BIOS de la seva època) que accepten gpt sense cap problema.
L'esquema de mbr-bios té un límit de 2 tb, 4 particions primàries o 3 primàries i una estesa sense capacitat d'arrencada nativa (a les particions esteses es pot o es podia ficar un chainload de grub per a arrencada) i la partició estesa crec que pot albergar 32 paricions lògiques però parlo de memòria i aquest nombre pot ser diferent però segur que no menor.